El 93.9 MHZ.FM és el dial que m'acompanya els 9 quilòmetres que separen la casa de Los Giles del nucli de gent més proper.
Allà sempre trobo cares noves, diferents cada dia i pujo per recollir la premsa i fer un cafetó i comprar alguna cosa que em cal. Prémer el botó de la ràdio de la furgoneta és un gest instintiu que faig sempre que pujo a "l'estació", com aquí diuen a la Venta del Aire, aquest nucli de cases proper. Hi ha també una benzinera, un hostal-restaurant, una botiga de productes alimentaris i tres assecadors de pernils de la terra.
La música d'aquesta emissora m'acompanya aquests quilòmetres que transcorren per una carretera entre pinedes, ginebres, erms i terres plantades de carrasques tofoneres que és l'última moda dels que volen fer-se rics agafant l'or negre d'Aragó: la tòfona.
El tema de la tòfona donaria per omplir pàgines i jo no sóc experta en la matèria, jo em contento amb una mica d'or verd, de les meves estimades arbequines.
Escolto música i comentaris dels locutors de l'única emissora que puc sintonitzar que es senti bé i això em serveix de companyia en aquesta solitària i tranquil.la carretera, acabada de reformar.
De vegades veig la furgo de la fornera, el cotxe de la "médica", com li diuen aquí, o la cartera. Això passa els mesos de setembre a juny que són els mesos menys transitats. Juliol i agost s'alegren amb les marques de les rodes dels cotxes dels estiuejants que obren les seves cases tan solitàries la resta de l'any.
El meu cafetó, la meva Vanguardia, petita xerrada amb la gent de l'hostal, compres a la botiga i tornada a casa, sentint-me lliure i feliç per la sortideta matutina.
És en aquest moment quan busco el CD que m'acompanya de tornada al niu . Aquest CD és el braser emocional ple de melodia.
La meva preferida és la 1 i la 21; és la música del Xavi que sona fort, omple l'aire de notes estimades i que amb tanta il.lusió ha compost en aquests mesos. Ho ha fet a estones, fora de l'horari laboral, al soterrani de casa, envoltat dels seus instruments.
Elvireta no enten de música; per tenir, tinc una sola en cada orella, però sí que entenc d'il.lusió, de treball ben fet i de somnis realitzables.
Estic orgullosa del Xavi, el meu fill petit, crec que ha trobat aquest espai dins de la seva persona per realitzar el seu somni.
Va demostrar la seva fortalesa recorrent mig món amb una motxilla i una guitarra durant un any. Tant de temps i amb tan poc ... Es va enfortir i es va demostrar que els somnis s'han de perseguir.
Perseguir els somnis és un estímul a la motivació i a trobar un perquè i un per a què a la vida. Hi ha moltes persones deambulant per la vida sense un projecte concret, sense saber cap a on van, i apostar per un mateix vol dir creure en un mateix, tenir un mapa per recórrer i saber on volem arribar. Tots tenim una brúixula que ens indica on anar, el secret està en seguir-la. Una altra cosa és que arribem.
Amb tots aquests pensaments, la música del Xavi sonant i l'olor a terra humida, arribo a casa. És l'hora de l'esmorzar amb el Joseph.
1 comentari:
Tinc una molt bona amiga que va agafar la motxilla, amb l'atur en una mà i un diccionari d'anglès a l'altra, i se'n va anar al sud-est asiàtic a descobrir món. Ara ja deu fer gairebé un any, d'això, i ella encara escriu emocionada per les coses que descobreix (del món i d'ella mateixa). Feliç aquell que sap fer realitat els seus somnis. Feliç aquell que té somnis per fer realitat. :)
Publica un comentari a l'entrada