dissabte, 28 d’agost del 2010

Pobles bessons: Rubielos de Mora







Des que em vaig jubilar de l'ensenyament i em dedico a altres menesters, la meva vida és una transhumància entre ciutat-poble, costa-interior, urbanites-rurals ....
I avui toca explicar-vos la tercera ruta per terres de Terol, a la comarca Gúdar-Javalambre, on passo molts dies al llarg de l'any.

Entre cims, boscos i rius de la serra de Gúdar, al sud de la província de Terol, estan aquests dos pobles bessons.
La meva furgoneta, de tant circular per aquestes carreteres, se sap de memòria els camins i ja pot caminar sola i no perdre's per aquestes carreteres, tan solitàries la major part de l'any.

Per què el títol de pobles bessons? Per Mora de Rubielos i Rubielos de Mora, dos llocs agermanats pel nom i per la seva senzilla bellesa que dia sí, dia, no, visito. Un dia a la farmàcia, un altre dia al supermercat, els més a prendre un cafetó ... i sempre una estoneta per fer vida social i sortir de la soledat de les vinyes i el llogaret.

La A-1701 em condueix des de la Venta del Aire, sortida 71 de l'autovia Mudèjar, directament a Rubielos de Mora.

La benvinguda la dóna l'escola de primària, edifici d'estil modernista que s'omple d'alegres rialles en l'hora del pati que és més o menys l'hora que jo aparco la furgoneta i entro a peu pel portal de Sant Antoni, que porta a l'Ajuntament, un edifici en aparença auster, però amb un pati interior que juga amb la llum i la pedra.

Travesso la plaça de la font de la Negreta i, a continuació, carrer amunt, carrer avall, carrer esquerra, carrer dreta, palaus i edificis que criden l'atenció: hi ha més de 20 cases senyorials catalogades.

Tots els turistes que visiten la vila es pregunten el perquè de tant senyoriu i riquesa. A més a més, tots els carrers tenen exemples d'arquitectura popular.
Rubielos de Mora ofereix una estampa medieval i íntima que l'ha fet mereixedora del premi Europa Nostra, un guardó concedit per la Unió Europea a les poblacions més ben conservades del continent.
Els artesans-forjadors, talladors de fusta i ceramistes-contribueixen, amb el seu treball, a que el poble mantingui la seva estampa medieval.

Els palaus destaquen per les seves grans façanes, preciosos balcons, belles reixes i portes de fusta amb rebladures.
El monumental conjunt urbà de la vila, un dels més impressionants de la regió aragonesa, convida al lent passeig i a recórrer tots els seus racons admirant cada un d'ells.


Què gust comprar a una farmàcia que està a la planta baixa d'un palau! què luxe entrar en una fruiteria ficada en un edifici tan singular!

Rubielos s'actualitza, però també retrocedeix en el temps.


L'últim cap de setmana d'agost rejoveneix cinc o sis segles fins a l'època medieval. La majoria de la població es vesteix amb vestits de l'època, es realitza el "mata porc" a la manera antiga, bou embolat , arquers mostrant les seves habilitats i l'associació de tambors crea ambient als carrers.

El centre de la festa és el mercat artesanal. Hi ha molta gent de fora, és un mercat que atreu moltíssim turisme i és bastant bo per al poble.


Els més de 700 habitants de Rubielos de Mora poden enorgullir-se de residir en un dels pobles més bells i harmònics, que millor conserva la seva singular arquitectura.

Per veure en perspectiva el poble pugem per la carretera que condueix a Fonts de Rubielos, on hi ha la millor panoràmica, a la Collada de la Creu.

dijous, 12 d’agost del 2010

Viajant per terres dels Trolls












Això de les nits blanques fa que no tinguis gaire idea de l'hora què és quan et despertes. El despertador sona cada dia a les sis del matí perquè d'aquesta manera el dia es fa més llarg.
Cal pensar que l'esmorzar és com un dinar, les distàncies a recórrer són grans, tots els comerços i llocs a visitar tanquen a les cinc i el sopar cap a les set de la tarda. Després queda un espai buit que passeges, estàs descansant a l'habitació del teu allotjament o de xerrada amb altres viatgers.

Dormim a la petita localitat d' Hamar i l'endemà ens dirigim a Lillehammer que va ser seu dels Jocs Olímpics d'Hivern de 1994. D'aquest esdeveniment va quedar un gran parc olímpic, però no li veig l'interès per ser destinació turística, ni parada en ruta. Està en una vall que voreja el llac Mjøsa que és el més gran de Noruega.

Seguint la serralada Gudbrands ens endinsem en les valls i boscos de les anomenades Terres Troll.
El paisatge és encantador, recorda la Cerdanya francesa o les Terres Basques.
Veiem moltes casetes de fusta entre els boscos de bedolls, arbres predominants a Escandinàvia.
Ens expliquen que el color vermell a les cases és perquè els seus habitants eren gent humil, després aquest color va ser per a les granges. El color blanc a les cases diu que els seus habitants són rics.
Ara les cases les construeixen pre-fabricades i l'energia que fan servir és l'elèctrica tot i tenir gas que exporten.

Per fi arribem a Trondheim ciutat que s'autodenomina la capital històrica de Noruega.
La temperatura ha baixat, estem més al nord.
A les botigues començo a veure els jerseis típics noruecs que tant m'agraden. (Bonics i bons no baixen de 3000 kr).
La ciutat es recorre en visita panoràmica en una hora, caminant.
El monument més visitat és la Catedral de Nidaros (antic nom de la ciutat). És la catedral medieval més septentrional del món, la més gran d'Escandinàvia i el centre de pelegrinatge més important del nord d'Europa.

Per a mi va ser més encantador el passeig per un carrer que baixa paral.lel al riu i on hi ha les famoses cases de fusta de colors que el flanquegen en aquest tram.
La millor foto s'aconsegueix des del vell pont de la ciutat que creua el riu al sud del carrer. El pont amb els seus portals en ferro forjat pintat de vermell, resulta molt pintoresc. Em vaig recordar molt de les fotografies que hagués fet la meva amiga viatgera Stellina.

La nostra ruta va seguir cap a l'oest i ja comencem a travessar fiords amb ferris.

Vam menjar a Molde, petita ciutat a la vora del mar, coneguda com la "ciutat de les roses". No ens van portar a l'entranyable illa d'Ona, la més allunyada i en mar obert que diuen que conserva l'aire tradicional de comunitat pesquera que tant m'agrada.

El nostre hotel era a Alesud on ens esperava el "llit que ens abraça" quan arribes. Així anomeno jo els llits amb funda nòrdica que també les tinc a casa meva.

Alesud és una ciutat fantasma perquè a les quatre de la tarda ja no hi ha ningú pels carrers, només turistes i alguna botiga de souvenirs amb ninotets troll, postals, gorres, bufandes i jaquetes de llana noruega.

Aquesta ciutat de pescadors i gent simpàtica és una destinació agradable, a Joseph li va encantar.
El 1904 un incendi va arrasar les cases de fusta i els alemanys, en tres anys, van construir 450 edificis tots en Art Nouveau o modernisme que era la moda a tot Europa.
Si es puja a dalt de la muntanya Aksla hi ha un fantàstic mirador amb unes extraordinàries vistes de la ciutat i les illes dels voltants.
No només alemanys, buscant el bacallà, van habitar aquesta zona, també espanyols que oferien la sal necessària per a la salaó d'aquest peix. Per això diuen que és aquí on es troben molts noruecs que són morenos, per la cruïlla de raça.
Antigament al bacallà el posaven a assecar als marges dels fiords. Actualment la indústria bacallanera ja no fa la saladura d' aquesta manera.

Hi ha una dita que diu que les dones noruegues per ser bones cuineres han de saber preparar el bacallà de 365 maneres diferents.

dimecres, 4 d’agost del 2010

Sognefjord, el Fiord dels Somnis








L'objectiu és arribar a Sogndal on menjaríem i passaríem la nit.

Sortim de Loen i un altre dia assolellat ens acompanya. Pugem per un port de muntanya que té moltes pistes d'esquí amb moltes llums per poder esquiar a l'hivern, els dies negres.

Passem per l'hotel Karistova que va ser refugi del príncep Felip i Eva Sannum, una de les seves amigüetes.

Vam veure ramats d'ovelles, ramats de cabretes amb taques de colors que no tinc ni idea del seu significat, muntanyes amb els cims encara nevats, camps verds i munts de flors senzilles que ens alegraven el recorregut.

Vam veure gent en tendes de campanya perquè en aquest país l'acampada és lliure.

Passem per túnels de 6, 8 i 10 km, amb zones de llum en alguns trams per trencar la monotonia de la foscor dins del túnel.
Pel camí trobem una de les 28 esglésies de fusta que encara es conserven. Són de fusta negra, amb talles de dracs a les portes perquè no vinguin mals esperits.

En els camps adjacents sempre hi ha un cementiri d'aquests tan senzills que criden tant l'atenció.

Per fi arribem a l'estació del ferrocarril de Flam.
Aquest tren funciona tot l'any, i té correspondència amb la majoria de trens diürns entre Oslo i Bergen.
El viatge de Flam al petit poble de Myrdal és increïble, atrau gent de tot el món i ofereix vistes panoràmiques sobre alguns dels paisatges més salvatges i grandiosos de la natura noruega.
El trajecte dura aproximadament una hora en un tram de 20 km, passant per 20 túnels que van ser perforats a mà.

Vam veure rius que s'obren pas entre profunds barrancs, cascades que es llancen per vessants escarpades amb pics nevats i granges de muntanya que s'agafen a vessants costeruts.
De tant en tant tornava la vista a l'interior dels vagons per veure l'espectacle que donem els viatgers, precipitant-nos d' un costat a l' altre del tren a la recerca de les millors fotos.


Però el millor del dia estava per venir: el Sognefjord o Fiord dels Somnis.
Aquest fiord és l'orgull de Noruega, abasta 204km de llarg, més de 1.000m d'alçada en els murs de pedra natural de les seves ribes i 1.296m en la seva part més profund.

Tots els turistes que vam pujar al vaixell que ens va portar de creuer de dues hores i mitja pel Fiord dels Somnis, accelerem el pas per agafar una de les cadires que havien a la coberta de dalt. Al cap d'un quart d'hora, la meitat van baixar a la coberta del mig i després els més, van entrar a la zona de cafeteria que té amplis finestrals, per seguir gaudint de les meravelloses vistes a cobert. I és que feia fred, fred i vent.
Un vent fort que movia, de babord a estribord i al revés, les cadires que van quedar desocupades. He de dir que valia la pena aguantar fred i vent per estar en primera línia d'una de les grans experiències que ofereix Noruega.

No em pregunteu quantes fotos va fer Joseph, era un anar i venir: de babord a estribord, de proa a popa buscant el millor enquadrament del blau de les profundes aigües que contrasta amb el verd fresc de les parets carregades d'arbres.

A meitat de trajecte el fiord es parteix en dos braços. El nostre vaixell va entrar en el dret, molt estret. Llavors, si estàs davant, a proa, pots imaginar que portes el timó i el condueixes cap a la sortida del braç estret. De sobte, apareix el poblet de Gudvangen. Final del trajecte.


De camí a l'hotel parem a Voss, a la cascada de la joventut, d'on surt una de les millors aigües de Noruega.
Vaig recordar de l'aigua de Voss, una ampolla de vidre que tinc a la nevera de casa i que vaig comprar en una botiga de delicatessen perquè em va agradar el disseny.

Qui m'havia de dir que algun dia veuria la deu en directe.