dissabte, 16 d’abril de 2011

LA BOIRA PROTECTORA GUARDA LA PLANA DE VIC


Vam decidir fer una escapada a prop de casa, una ruta prop de Vic.

Tota la zona té fama de ser envaïda per una boira molt familiar a la qual els habitants del lloc estan acostumats.

Quan comença a trencar el dia, el sol sembla que no vol sortir i la boira és el decorat predilecte en aquesta zona. Tota la Plana de Vic es desperta amb aquesta boira que humiteja les teulades.Hem d' esperar a les dotze del migdia per descobrir que el dia és clar.
La majoria de gent diu que la boira els penetra a l'interior i els produeix tristesa.
A mi no!
La bellesa del paisatge que m'envolta, la malenconia de recordar temps passats, la remor de l'aigua sobre el silenci i la quietud del moment, fa que gaudeixi d'un instant màgic en què la boira m'envaeix.

Prop de Roda de Ter, algunes corbes més enllà del poble de Tavèrnoles, se'ns encara el primer motiu de l'excursió: el castell de Savassona. Aquest castell s'aixeca sobre una penya, fent gala d'una situació entre estratègica i imponent.

Molt a prop, a l'altre costat de la carretera, hi ha la petita ermita de Sant Feliu de Savassona, a la qual s'accedeix per una escala tallada a la roca. Aquí es gaudeix d'un magnífic mirador sobre la vall del Ter, la Plana de Vic i les Guilleries.
La capella és meitat pre-romànica i meitat romànica i ha estat recentment restaurada.

Pocs metres abans d'arribar al Parador de Turisme hi ha una pista que ens porta al monestir de Sant Pere de Casserres.

També podem arribar des d'un sender que surt del mateix Parador, de 3 km de recorregut, per l'interior del bosc amb vistes panoràmiques del Pantà de Sau.

Cal contemplar bé aquest paisatge, sobretot ara que el pantà és ple, cal mirar les espècies de cactus autòctons i les pedres escampades que es van usar per a construir el monestir.
Les aigües del pantà abracen el monestir que ha sortit de l'oblit i abandó de molts anys, per mostrar orgullós la seva condició de Monument Artístic del Romànic Català.
Al final de la pista trobem el Centre d'Acollida, (aparcament, bar, botiga, restaurant, fotografies murals i molta documentació de l'abans i el després de la restauració).
En traspassar aquest centre el Monestir es fa visible.

La llegenda explica que els vescomtes de Cardona van tenir un nen que als tres dies de néixer va parlar anunciant que abans d'un mes es moriria, que posessin el seu cos dins d'una caixeta i aquesta sobre un cavall. Allà on l'animal s'aturés havien de construir un monestir. El cavall va arribar fins a una península formada pel riu Ter, coneguda com Castrum serres, castell de les serres, on hi havia una petita església dedicada a Sant Pere.
Això passava a principis del segle XI.

Què hi ha de cert?

La vescomtessa Ermetruit, l'any 1006, va comprar el domini al comte Ramon Borrell de Barcelona amb la intenció de construir-hi un monestir dedicat a Sant Pere.
Els vescomtes no van tenir més descendència i és probable que van erigir el monestir sobre les restes del seu fill.
A partir del 1012 va començar a tenir vida comunitària, però els segles XIV i XV va decaure de tal manera que només hi havia dos monjos.

Aquestes propietats van passar a mans de particulars i, el 1991, al Govern, que va portar a terme la restauració.

Actualment el monestir alberga una exposició permanent on s'interpreta la vida dels monjos, mitjançant la recreació de les sales que han conservat la mateixa disposició al llarg dels segles.

Sant Pere de Casserres és una joia del romànic català que, com a conseqüència d'haver patit un estat de pobresa permanent en mil anys, pràcticament no s'ha modificat.

Crida l'atenció l'escassa altura del seu campanar, de només un pis, potser pot ser la conseqüència de la manca de diners.

En entrar et envaeix l'austeritat del romànic llombard que destaca sobretot per una gran església. Aquesta església va haver de construir-se amb l'entrada a ponent i l'espai físic que es disposava era mínim. Per aquesta raó, la nau és més ampla que llarga i el sòl manté el pendent del subsòl.

El petit claustre és un dels llocs més acollidors i el silenci que t'envolta és absolut.
Donem un passeig al voltant del monestir i de seguida veiem l'espectacularitat del seu emplaçament. El riu Ter, en un punt del seu recorregut, sembla que vulgui tornar enrere i s'enfila cap al nord dibuixant un gran meandre i formant una llarga llengua de terra, al final de la qual està aquest conjunt arquitectònic.

El sol, altiu i brillant, llueix majestuós a la part alta, la boira grisa, suau, misteriosa, va desaparèixer.