He llegit en una revista un article sobre l'estrès on se'ns suggeria cercar una imatge, dins nostre, d'un lloc conegut per nosaltres on voldríem que s'aturés el temps. Explicava que pot ser una teràpia que ajudi a relaxar-nos en moments que ho necessítem.
De seguida m'he posat a buscar la meva imatge. Crec que la tinc recent i posada de fons de pantalla del meu ordinador : la sortida del sol al mar davant de la meva terrassa del meu apartament del Delta de l'Ebre.
Cada vegada que puc anar, i són molt poques vegades,al meu pesar, la fotografio. He arribat a posar el despertador per a no perdre-me-la.
Primer un color vermellós inunda l'horitzó, després la bola rodona apareix rabiosa, i, poc a poc, el sol va pujant fins que els seus ratjos molesten els ulls que els miren. Són uns minuts màgics, després vindrà la calma.
Jo preparo l'esmorzar amb cura com si esperés els millors convidats del món i el prenem amb tranquil.litat, a la terrassa, encara que faci fred, calor o plogui.
La resta del dia el mar sempre el veíem en calma perquè està lluny. És una imatge relaxadora : les muscleres davant , els pals de les embarcacions del port esportiu que sobresurten a la dreta i els camps d'arròs anegats segons l'època, a la nostra esquerra.
Sempre poso l'emisora "Onda Melodia" molt suau perquè la música que escoltem és de la que més m'agrada.
Amb aquest ambient desconnecto, descanso, m'oblido del món i sempre penso que sóc molt afortunada. Potser si ho visqués cada dia no ho valoraria tant.
Després gaudeixo de tot : un passeig fins la plaça de l' Ajuntament per comprar el diari, una hora estirada al sofà veient per televisió el culebró mexicà que segueixo, un cafè a la bodega del port amb el Joseph, un dinar senzill a la nostra vaixella marinera que uns amics ens van regalar, els tovallons de paper bonic, un poniol-menta després del sopar en unes tasses que vàrem portar de Dubrobnik, mirar les fotos dels meus néts, dormir sobre uns llençols nous comprats amb il.lusió de núvia ...
Si us plau, sentiu, gaudiu i viviu !
Teniu vosaltres aquest lloc on voleu que s'aturi el temps ?
9 comentaris:
Jo també tinc fotos semblants, amb la mateixa música de fons. Suposo que els bons moments també es transmeten de pares a fills, amb la diferència que, en comptes de posar el despertador, esperavem desperts durant la nit, impacients, aquesta sortida del sol tan maca. T'ha faltat parlar del caballs que es veuen desde el balcó. Molts petons.
Elvira a mi me encantan las puestas de sol. Estoy esperando que pases unos dias o quiza un mes o dos para contemplarla un poquito por la mañana cuando voy a trabajar. Aunque no puedo mirarla detenidamente para no darme un tortaza con el coche y romper la magia, me conformo con verla de refilon al pasar por Las Grorias. Pero desde el Delta es paradisiaco. Yo soy una fan del Delta. Un beso
Maite
Collons, tu... Això sí que és vida! Crec que demà m'acostaré fins al mar, però potser no tan aviat com per veure la sortida del sol... (aquí tenim la sort de poder triar si volem veure'l sortir o pondre's per mar).
Un petó, de nou des de Menorca!
Betty, sempre he volgut compartir les coses que m'agraden amb les persones que estimo. Estic feliç que la meva imatge sigui una mica teva. Petons
Maite,tu comentario me ha hecho pensar que cuando vuelvo de cuidar a mis nietos el sol se pone y yo también conduzco y pienso en lo del tortazo. Ahora, cuando esto ocurra, me acordaré de ti y tus puestas de sol, y sonreiré.Besitos
Edu, això si que és vida, llàstima que ho puc fer-ho molt poquet, però el pròxim post puc parlar de les postes de sol que mai són en el mar.Petons
Hola!!!!, són unes fotografies precioses
."La llum de l'alba". Quan tornes al llit pots dormir?Jo no sé pas si podria, de tota manera , no deixis d'anar cultivant aquesta sensibilitat que tens per les coses quotidianes. Un petó
Gràcies per la teva visita al meu blog...Això m'ha donat la possibilitat de descobrir aquest lloc idílic que comparteixes i que veritablement és preciòs!!
Una abraçada.
Sí! Em sembla que la tinc: la posta de sol a Sant Climent de Llobregat des de la terrassa de casa nostra.
Quan tornem a la península la podríem veure junts.
Publica un comentari a l'entrada