Creuant el Pont Carlos s'entra en Malá Strana, que és el petit barri que es desplega als peus del Castell. És la part de Praga menys afectada per la història recent. Tot just s'han construït cases des del segle XVIII, per tot arreu contemples palaus barrocs de façanes sumptuoses que alberguen cafès, botigues i restaurants.
El carrer Mostenska és un carrer amb una fotogènia especial a qualsevol hora del dia, però sobretot al matí quan nosaltres la circulem perquè el primer sol il · lumina les cúpules de l'església de Sant Nicolau.
A la meva llibreta viatgera portava anotats els noms de totes les cases boniques que havíem d'observar, el nombre i el seu emblema, però hi ha tantes que la càmera de fotografiar treia fum de tant usar-la.
No podeu deixar de visitar l'església de Sant Nicolau. No us donaré descripció de tot el que hi ha d'art i patrimoni perquè això està en totes les guies. Només dir que en aquesta església Mozart va tocar l'òrgan durant la seva estada a Praga.
Una cosa curiosa: la torre pertany al municipi, no a l'església, per això té l'escut de la Ciutat Petita col · locat sobre l'entrada i un nombre, el 556, les construccions religioses no disposen de cap número d'identificació.
Passejant per la Malá Strana, de dia o de nit, un comprèn que fos lloc preferit de poetes, artistes i gent de la faràndula .
Passejant per Praga sempre arribes a la literatura, és una de les ciutats més literàries del món.
Arribem a la plaça Malostenská que és el centre d'aquest barri. D'aquí parteix el carrer Nerudova que discorre fins a dalt del turó.
La nostra opció va ser prendre el tramvia 22 fins a dalt del turó i entrar al Castell per dalt perquè ens feia il · lusió veure el canvi de guàrdia de la guàrdia nacional txeca, (cada dia a les 12).
No recordo on vaig llegir - "El Castell és la llum que il · lumina el mapa secret de cada viatger" -
.... i així va ser.
Des de la part baixa de la ciutat es veu el castell dominant la ciutat per darrere de Malá Stana: una filera de palaus i convents aixecada sobre les seves muralles.
Treuen el cap per darrere les tres torres de la Catedral de Sant Vito i les del monestir de Sant Jordi. El barri de la ciutat del castell queda amagat després d'aquesta pantalla monumental.
Gran part del castell es pot recórrer gratuïtament, però si vols veure alguns interiors cal comprar una entrada. Vam decidir comprar el passi reduït (250Czk) que dóna entrada a la Catedral de Sant Vito, al Palau Reial, a la Basílica de Sant Jordi i al Carreró d'Or.
Davant meu tinc el pla d'aquest recinte, que et lliuren en comprar l'entrada. És didàctic, molt explicatiu, ple de fotos, anotacions pràctiques i ens va ser molt útil.
Em va agradar moltíssim la Catedral, em va emocionar el Palau Reial, em va enamorar l'església romànica de Sant Jordi i un trosset del meu cor es va quedar al Carreró d'Or.
Aquest és el carreró més visitat, el carrer més fotografiat i el més comercialitzat del recinte del castell. Aquest conjunt de setze diminutes casetes de colors sembla el decorat d'una fantasia de Disney.
Dir-vos també que des de qualsevol mirador de tots els jardins exteriors del castell es veu una esplèndida panoràmica de la ciutat; per a nosaltres va resultar una mica deslluïda perquè suaument va fer aparició la pluja i el color gris va inundar tot.
De baixada encara vam tenir temps de visitar el Santuari de Loreto i l'església de Nostra Senyora de les Victòries. Aquesta té renom perquè alberga una imatge petita del Nen Jesús de Praga que va ser feta a Espanya al segle XVI.
A Joseph li faltava una foto (sempre li falta alguna), la del mur de John Lennon. Quan Lennon va ser assassinat el 1980, es va pintar aquesta paret en la seva memòria. Elst uristes passen i també deixen la seva empremta. El resultat és un mur ple de pintades.
Jo me'n vaig anar sola pel pont de Carles IV, buscant atrapar per última vegada aquestes torres que esquincen el cel de Praga.
De nou em vaig trobar amb un eixam de turistes mirant les estàtues estàtiques que guarden el pont com sentinelles estranys. Allà em vaig acomiadar de Praga en una tarda d'hivern particularment daurada i tèbia.
Volia estar sola amb els meus pensaments. No vaig llançar la moneda al riu, fosquejava i el paisatge es transformava submergint la ciutat en ombres i silencis.
Vaig conversar amb un artista de carrer que em va vendre una aquarel · la original del Carreró d'Or, vaig escoltar el "Vals de l'Emperador" en un vell orguenet i vaig brindar per Praga, pels seus carrers i per totes les persones que l'habiten.
"DÉKUJI" (gràcies), va ser la paraula que vaig pronunciar més vegades durant els quatre dies que vam estar a Praga ... per allò que vaig aprendre en el Camí de Santiago: "El pelegrí no exigeix, sinó que agraeix" ... i el semblant seriós i una mica esquerp dels txecs, s' il · lumina al escoltar-la.
1 comentari:
Feia molts dies que no entrava al blog Elvira, encara que estava al corrent de les vostres aventures viatgeres. Us desitjo salut per fer-ne moltes més Una abraçada virtual a tots dos
Publica un comentari a l'entrada