EL DELTA DE L' EBRE

Un cop vaig llegir en una revista un article sobre l'estrès on se'ns suggeria buscar una imatge, dins nostre, d'un lloc conegut on voldríem que s'aturés el temps. Explicava que pot ser una teràpia que ajuda a relaxar-nos en moments que ho necessitem.

De seguida em vaig posar a buscar la meva imatge. Crec que la tinc recent: la sortida del sol al mar davant de la terrassa del meu apartament a Sant Carles de la Ràpita al Delta de l'Ebre

Cada vegada que puc anar, i són molt poques vegades, al meu pesar, la fotografio. He arribat a posar el despertador per no perdre aquesta imatge.

Primer un color vermellós inunda l'horitzó, després la bola rodona apareix rabiosa, i, a poc a poc, el sol va pujant fins que els seus raigs molesten els ulls que els miren. Són uns minuts màgics, després vindrà la calma.

Jo preparo l'esmorzar amb cura com si esperés els millors convidats del món i el prenem amb tranquil · litat, a la terrassa, encara que faci fred, calor o plogui.El resta del dia veiem el mar, en calma sempre perquè així es veu de lluny. És una imatge relaxadora: al fons les salines de la punta de la Banya, les muscleres davant, els pals de les embarcacions del port a la dreta i els camps d'arròs a la nostra esquerra.

Ara vull compartir amb vosaltres, amics lectors, el què, humilment sé d'aquestes terres.

Al Delta cada estació té el seu color perquè el cultiu de l'arròs marca el paisatge. Això ha de tenir en compte el viatger.

Des d'un mateix punt, les estacions es veuen passar una a una. Primavera amb colors blaus perquè els camps estan inundats. La planta treu una mica el nas per sobre de l'aigua i, quan cau la tarda, els arrossars es converteixen en un mirall gran en el qual es fonen terra, cel i aigua.

Quan arriba juny i juliol el verd agafa intensitat perquè les plantes cobreixen l'aigua, arriba l'hora de desherbar a mà les males herbes.

Els grocs daurats pinten el paisatge a l'estiu, són les espigues de l'arròs que marquen la maduresa de l'estació càlida.

De cop, quan comença la tardor, els camps es seguen i deixen un paisatge trencat: reguerons de palla, fang i aigua.

Això s'anirà apagant tant de color com d'humitat.

Després d'això, el fred per a aquest esclat de color i l'hivern acaba d'assecar les terres deixant un paisatge sec, aspre i desolador. Vindrà febrer i març i els potents tractors llauraran de nou la terra per oxigenar-la i preparar-la per la propera inundació.

Quant un posa els peus al delta, percep una sensació peculiar. Cap accident oculta la plana: com a màxim destaquen unes sitges, una torre d'observació o una línia d'arbres que donen ombra a un canal. D'altra banda, el punt més alt se situa al nostre cap, a un o dos metres per sobre de la Mediterrània. Les casetes semblen amarrades per estrets camins per no vagar a la deriva. La carretera, assetjada per camps inundats en què es reflecteixen els núvols, sembla que corri pel firmament.

Aquest riu Ebre té l'origen en les serres càntabres. Recorre la Rioja i Aragó, creua deserts i serres, engreixa amb les aigües braves dels Pirineus, el aprimen els pantans i se'l disputen molts pobles ... fins que, per fi, després de més de 900 quilòmetres, allibera les seves aigües.

Però no entra a la Mediterrània de qualsevol forma, sinó que clava una punta de fletxa al mar. 

El riu, que parteix el delta pel centre, resulta una benedicció en un país més acostumat a terres seques.

Tota la informació pràctica la podeu trobar en aquests punts:

Ecomuseu del Parc (Deltebre). En les seves sales, un aprèn a diferenciar els ecosistemes en què es divideix l'entorn. A l'exterior s'exhibeixen alguns exemples vius: l'horta, arbres fruiters, arrossars ... També poden observar espais menys alterats per la mà de l'home, com una llacuna o un braç de riu. Aquesta breu lliçó permetrà recórrer el delta amb ulls més savis, encara que no tant com per distingir les més de 230 espècies d'aus que enriqueixen la seva fauna.

Casa de Fusta (Poble Nou del Delta) Estàs a la llacuna de l'Encanyissada, la més gran del parc. En la seva riba s'aixeca la Casa de Fusta, refugi de fusta desmuntable erigit el 1926 per tres senyors de Barcelona que volien fer més còmoda la seva temporada de caça. Avui és propietat pública, i el seu primer pis acull una exposició sobre les llacunes que complementa la de l'Ecomuseu de Deltebre.

Ara, pensant en Lorenzo que vol fer només una incursió d'un dia des del Parador de Benicarló, li aconsello aquesta mini-ruta.

Comença la ruta dins del poble de Sant Carles de la Ràpita a la sortida del port seguint els indicadors de la llacuna de l'Encanyissada per la TV-3408, és una carretera estreta, però el recorregut té molt interès.

En arribar a Poble Nou donem una volta pel poblet i prenem la carretera que ens conduirà fins a la Casa de Fusta i el mirador sobre la llacuna.

Continuarem per la carretera desviant-nos cap a la dreta en direcció Sant Jaume d'Enveja (per l'esquerra tornaríem cap Sant Carles).

A Sant Jaume creuarem el riu amb els transbordadors cap a Deltebre. Allà podem visitar el Centre d'Informació i Ecomuseu del Parc Natural. Des d'allà podem dirigir-nos a la desembocadura del riu.

L'últim punt de la ruta, per tornar més tard a la N-340, serà Camarles. I, si el temps ho permet, visiteu la població marinera de l'Ampolla.

La veritat és que aquesta mini-ruta d'una jornada i en automòbil, és només una presa de contacte, però hi haurà enamorament i tornareu, com a mi em va passar.