És hora de treure la pols una altra vegada.
És hora de bressolar casa meva, amoixar totes les seves superfícies.
M'agrada pensar-hi com una mena d'acte amorós,
... l'oportunitat de palpar les coses amb les que convisc i les que vull.
Sempre m'he pres aquestes paraules molt seriosament, sobretot en cóm entenc el treball que realitzo a la meva llar.
Les tasques rutinàires poden transformar-se, amb el cor disposat, en treballs agradables. Comencem per les paraules : que les "tasques" es converteixin en "ocupacions", que "els afers domèstics" es diguin "cura de la llar". Redefinir el nostre treball encanta subtil, però poderosament, el nostre subconscient.
I després de tot, tenir cura - de la meva persona, dels meus, de les meves cassoles i de la meva llar - és el que faig quan trec la pols, separo la bugada, preparo el menjar i canvio la terra dels gats ... considerar important les coses petites i fer molt de poc.
Tot això sense passar-se ni cansar-se.
Ara em venen al cap unes paraules que sempre em diu la meva amiga Maria Serrat quan parlem del tema :
"La casa ha de ser suficient neta per ser sana i suficient bruta per ser feliç, però a nosaltres el què ens agrada és fer la maleta i voltar"
Quina raó tens, Maria. Demà segueixo que haig de preparar el menjar.
2 comentaris:
La meva mare sempre m'ha dit que una casa massa neta és una casa no viscuda. És clar que sempre s'ha de trobar l'equilibri, perquè tampoc cal viure entre boles de pols! :D
Les mares sempre tenen raó o quasi sempre. Avui la meva llar fa olor a crema catalana de san Josep. Si fossiu més a prop la podriau tastar.
Publica un comentari a l'entrada