Això de les nits blanques fa que no tinguis gaire idea de l'hora què és quan et despertes. El despertador sona cada dia a les sis del matí perquè d'aquesta manera el dia es fa més llarg.
Cal pensar que l'esmorzar és com un dinar, les distàncies a recórrer són grans, tots els comerços i llocs a visitar tanquen a les cinc i el sopar cap a les set de la tarda. Després queda un espai buit que passeges, estàs descansant a l'habitació del teu allotjament o de xerrada amb altres viatgers.
Dormim a la petita localitat d' Hamar i l'endemà ens dirigim a Lillehammer que va ser seu dels Jocs Olímpics d'Hivern de 1994. D'aquest esdeveniment va quedar un gran parc olímpic, però no li veig l'interès per ser destinació turística, ni parada en ruta. Està en una vall que voreja el llac Mjøsa que és el més gran de Noruega.
Seguint la serralada Gudbrands ens endinsem en les valls i boscos de les anomenades Terres Troll.
El paisatge és encantador, recorda la Cerdanya francesa o les Terres Basques.
Veiem moltes casetes de fusta entre els boscos de bedolls, arbres predominants a Escandinàvia.
Ens expliquen que el color vermell a les cases és perquè els seus habitants eren gent humil, després aquest color va ser per a les granges. El color blanc a les cases diu que els seus habitants són rics.
Ara les cases les construeixen pre-fabricades i l'energia que fan servir és l'elèctrica tot i tenir gas que exporten.
Per fi arribem a Trondheim ciutat que s'autodenomina la capital històrica de Noruega.
La temperatura ha baixat, estem més al nord.
A les botigues començo a veure els jerseis típics noruecs que tant m'agraden. (Bonics i bons no baixen de 3000 kr).
La ciutat es recorre en visita panoràmica en una hora, caminant.
El monument més visitat és la Catedral de Nidaros (antic nom de la ciutat). És la catedral medieval més septentrional del món, la més gran d'Escandinàvia i el centre de pelegrinatge més important del nord d'Europa.
Per a mi va ser més encantador el passeig per un carrer que baixa paral.lel al riu i on hi ha les famoses cases de fusta de colors que el flanquegen en aquest tram.
La millor foto s'aconsegueix des del vell pont de la ciutat que creua el riu al sud del carrer. El pont amb els seus portals en ferro forjat pintat de vermell, resulta molt pintoresc. Em vaig recordar molt de les fotografies que hagués fet la meva amiga viatgera Stellina.
La nostra ruta va seguir cap a l'oest i ja comencem a travessar fiords amb ferris.
Vam menjar a Molde, petita ciutat a la vora del mar, coneguda com la "ciutat de les roses". No ens van portar a l'entranyable illa d'Ona, la més allunyada i en mar obert que diuen que conserva l'aire tradicional de comunitat pesquera que tant m'agrada.
El nostre hotel era a Alesud on ens esperava el "llit que ens abraça" quan arribes. Així anomeno jo els llits amb funda nòrdica que també les tinc a casa meva.
Alesud és una ciutat fantasma perquè a les quatre de la tarda ja no hi ha ningú pels carrers, només turistes i alguna botiga de souvenirs amb ninotets troll, postals, gorres, bufandes i jaquetes de llana noruega.
Aquesta ciutat de pescadors i gent simpàtica és una destinació agradable, a Joseph li va encantar.
El 1904 un incendi va arrasar les cases de fusta i els alemanys, en tres anys, van construir 450 edificis tots en Art Nouveau o modernisme que era la moda a tot Europa.
Si es puja a dalt de la muntanya Aksla hi ha un fantàstic mirador amb unes extraordinàries vistes de la ciutat i les illes dels voltants.
No només alemanys, buscant el bacallà, van habitar aquesta zona, també espanyols que oferien la sal necessària per a la salaó d'aquest peix. Per això diuen que és aquí on es troben molts noruecs que són morenos, per la cruïlla de raça.
Antigament al bacallà el posaven a assecar als marges dels fiords. Actualment la indústria bacallanera ja no fa la saladura d' aquesta manera.
Hi ha una dita que diu que les dones noruegues per ser bones cuineres han de saber preparar el bacallà de 365 maneres diferents.
