Després de dos dies complerts de palaus, basíliques i
mesquites vam decidir donar-nos un respir de tanta història i fer el
que més ens agrada quan viatgem: passejar, passejar i passejar per
mirar, observar i fotografiar qualsevol cosa que ens cridi l'atenció.
L'últim dia l'hem dedicat al que diuen és el cor
d'aquesta efervescent ciutat, el barri de Beyoglu, a l'altre costat
del Pont Gàlata.
Hi va haver un temps que aquest barri rebia el nom de
Pera i era el lloc d'assentament d'ambaixades i de mercaders grecs i
armenis. Tenia un sabor més europeu que oriental. Es diu que en els
seus empedrats carrers s'escoltava parlar més de 40 idiomes i la
noblesa que arribava en l'Orient Express s'hi quedava. Va tenir un
dels primers tramvies elèctrics del món, el Tünel, que encara
funciona.
Vam decidir agafar el funicular (Tünel) a la zona de
Karaköy perquè ens deixés a la plaça de Taksim.
Taksim significa "distribució" en turc, i li
van donar aquest nom perquè allà es centralitzava la distribució
d'aigua a tota la ciutat. Actualment es pot considerar el lloc més
cosmopolita de la ciutat i és també punt de trobada per a les
concentracions polítiques o els esdeveniments culturals.
L'ambient que hi ha en aquesta plaça un dimecres a la
tarda és espectacular, tots estem d'acord que ens agrada aquest
enrenou de comerços, llocs de castanyes, gelateries ambulants, mims
i rius de gent entre les que ens deixem portar.
De la plaça sorgeix una de les principals artèries
comercials de la ciutat, Istiklal Caddesi (Avinguda de la
Independència), una avinguda de vianants de més de 2 km per on cada
dia circulen milers de persones i que es pot recórrer utilitzant un
nostàlgic tramvia vermell de vagons antics.
El carrer Istiklal i els seus voltants tenen munts de
bars, cafès, restaurants, botigues per a tots les butxaques i gent,
molta gent.
Volem veure com baixa el sol des de dalt de la Torre
Gàlata, un dels punts més bells i màgics de tot Istanbul. És una mica d'hora i parem en
una teteria a degustar un çay (te negre turc) i comprar una capseta
de lokum conegut com "Turkish Delight". Són una espècie
de llaminadures quadrades, aromatitzades amb llimona o amb aigua de
roses, farcides de pistatxo i avellanes, i empolvorades amb sucre
glass perquè no s'enganxin.
Després poc a poc arribem a Torre Gàlata situada al
centre d'aquest històric barri. Aquesta torre d'uns 60 metres
d'altura s'aprecia gairebé per tota la ciutat i un dels motius que
tenim per visitar-la és per la magnífica vista panoràmica de 360
º que té des de dalt.
Es puja en ascensor fins al penúltim pis i després
segueix una escala de cargol fins a la cafeteria situada a l'últim
pis. (Entrada 10 TL, però un te val menys d'un euro)
He sortit al balcó que envolta la torre i mirant
aquestes vistes tan espectaculars he estat conscient que tinc davant
meu una de les ciutats més boniques que hem visitat ... I des
d'aquest lloc m'acomiado d'ella fins sempre.
L'última tarda a Istanbul hauria de transcórrer entre
les càlides parets d'un hamman rebent un bany turc.
Nosaltres ens conformem amb una estoneta de xerrada amb
els amics a la recepció de l'hotel assaborint un te de poma. Demà
ens espera un dia en ruta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada